Això: mai més
El que la societat catalana ha viscut no té paraules. És cert que el referèndum no era legal, és cert que les coses no s'estaven fent de la manera correcte, és cert que el no diàleg entre els dos presidents, tant de la Generalitat com del Govern és intolerable, són certes moltes coses, però cap d'elles justifica el que es va viure l'1 d'octubre arreu de Catalunya.
Catalunya va viure una de les càrregues policials més dures que jo he vist al llarg de la meva vida. No només de les més dures, sinó també de les més injustificables. La policia, tant Policia Nacional com Guàrdia Civil, arribaven als col·legis electorals, sense saber tan sols on estaven, hi començaven a colpejar a tot el qui es fiqués per davant d'ells, sense importar-lis si era un nen de 15 anys, un treballador de 40 o fins i tot una persona de 75 anys. Els cops eren duríssims i indiscriminats. Era molt dur veure com la gent, amb els braços aixecats en senyal de pau i cantant cançons en veu alta, anava rebent cops, empentes i patades sense poder fer res. No hi havia perdò per a ningú. Les imatges i els vídeos parlen per si sols, i a ple S.XXI, en un món totalment tecnològic, aquestes imatges i vídeos van volar arreu del món. La gent no es podia creure que en un país democràtic com Espanya, la policia dués a terme unes càrregues policials tant dures a una població que l'únic delicte que feia era portar un paper a la mà per voler votar.
Si més no, aquestes càrregues policials que van començar a les 9:00h del matí, es van aturar a partir de les 13:00h, segurament per ordres de no seguir actuant davant de les reaccions que el món havia tingut al veure aquestes imatges. Tant va ser el ressò mediàtic mundial que aquests fets van ocupar la portada de diaris com "The Times" o "The Guardian" i també els mitjans de comunicació televisius com la CNN o la BBC.
Aquest conflicte ens ha portat a una situació totalment insostenible. La preocupació és evident, es nota, no és que la gent la comenti, és palpable. Aquests dies no es parla de res més que “Catalunya". Han estat molts els esdeveniments, alguns anecdòtics, i d'altres preocupants, com la negació contínua de Rajoy a dialogar amb Puigdemont, que ens han portat a aquesta situació. I ara ens trobem en un punt on per part de la Generalitat retrocedir no és una opció i per part del Govern cedir és inimaginable. Podem dir que tenim dos líders tossuts que no volen fer res més que el que ells volen, o el que a ells els hi diuen, qui sap. La política espanyola es troba davant de la crisi més gran que ha viscut la seva democràcia al llarg dels 40 anys i la solució, de moment, sembla que ningú la troba, o bé ningú la vol trobar.
La Generalitat té molts arguments per dir: no volem fer cas a l'Estat, ens sentim maltractats, nosaltres tenim raó. I el mateix pensa el Govern central: nosaltres estem complint la llei, ells són uns separatistes, es creuen que estan per sobre de tots. El que és cert és que mentre no hi hagi diàleg entre les dues parts no es solucionarà res. El diàleg és l'única solució i, tard o d'hora, s'hauran de seure a la mateixa taula a negociar.
Aquests arguments tan simples com reals són els que ens han portat aquí: a una Catalunya dividida i una Espanya amb un conflicte territorial i ideològic. I dic ideològic perquè la majoria d'espanyols està en contra de la separació de Catalunya d'Espanya, però n'hi ha molts que s'han manifestat verbal i físicament perquè sigui la mateixa Catalunya en forma de votació, en forma de referèndum, qui ho decideixi; mentre hi ha altra gent que vol que Catalunya es mantingui a Espanya sense tan sols preguntar els ciutadans de Catalunya què és el que ells volen. Per tant el problema ja no és únicament a Catalunya, ara aquest problema és nacional.
El que la societat catalana ha viscut no té paraules. És cert que el referèndum no era legal, és cert que les coses no s'estaven fent de la manera correcte, és cert que el no diàleg entre els dos presidents, tant de la Generalitat com del Govern és intolerable, són certes moltes coses, però cap d'elles justifica el que es va viure l'1 d'octubre arreu de Catalunya.
Catalunya va viure una de les càrregues policials més dures que jo he vist al llarg de la meva vida. No només de les més dures, sinó també de les més injustificables. La policia, tant Policia Nacional com Guàrdia Civil, arribaven als col·legis electorals, sense saber tan sols on estaven, hi començaven a colpejar a tot el qui es fiqués per davant d'ells, sense importar-lis si era un nen de 15 anys, un treballador de 40 o fins i tot una persona de 75 anys. Els cops eren duríssims i indiscriminats. Era molt dur veure com la gent, amb els braços aixecats en senyal de pau i cantant cançons en veu alta, anava rebent cops, empentes i patades sense poder fer res. No hi havia perdò per a ningú. Les imatges i els vídeos parlen per si sols, i a ple S.XXI, en un món totalment tecnològic, aquestes imatges i vídeos van volar arreu del món. La gent no es podia creure que en un país democràtic com Espanya, la policia dués a terme unes càrregues policials tant dures a una població que l'únic delicte que feia era portar un paper a la mà per voler votar.
Si més no, aquestes càrregues policials que van començar a les 9:00h del matí, es van aturar a partir de les 13:00h, segurament per ordres de no seguir actuant davant de les reaccions que el món havia tingut al veure aquestes imatges. Tant va ser el ressò mediàtic mundial que aquests fets van ocupar la portada de diaris com "The Times" o "The Guardian" i també els mitjans de comunicació televisius com la CNN o la BBC.
Aquest conflicte ens ha portat a una situació totalment insostenible. La preocupació és evident, es nota, no és que la gent la comenti, és palpable. Aquests dies no es parla de res més que “Catalunya". Han estat molts els esdeveniments, alguns anecdòtics, i d'altres preocupants, com la negació contínua de Rajoy a dialogar amb Puigdemont, que ens han portat a aquesta situació. I ara ens trobem en un punt on per part de la Generalitat retrocedir no és una opció i per part del Govern cedir és inimaginable. Podem dir que tenim dos líders tossuts que no volen fer res més que el que ells volen, o el que a ells els hi diuen, qui sap. La política espanyola es troba davant de la crisi més gran que ha viscut la seva democràcia al llarg dels 40 anys i la solució, de moment, sembla que ningú la troba, o bé ningú la vol trobar.
La Generalitat té molts arguments per dir: no volem fer cas a l'Estat, ens sentim maltractats, nosaltres tenim raó. I el mateix pensa el Govern central: nosaltres estem complint la llei, ells són uns separatistes, es creuen que estan per sobre de tots. El que és cert és que mentre no hi hagi diàleg entre les dues parts no es solucionarà res. El diàleg és l'única solució i, tard o d'hora, s'hauran de seure a la mateixa taula a negociar.
Aquests arguments tan simples com reals són els que ens han portat aquí: a una Catalunya dividida i una Espanya amb un conflicte territorial i ideològic. I dic ideològic perquè la majoria d'espanyols està en contra de la separació de Catalunya d'Espanya, però n'hi ha molts que s'han manifestat verbal i físicament perquè sigui la mateixa Catalunya en forma de votació, en forma de referèndum, qui ho decideixi; mentre hi ha altra gent que vol que Catalunya es mantingui a Espanya sense tan sols preguntar els ciutadans de Catalunya què és el que ells volen. Per tant el problema ja no és únicament a Catalunya, ara aquest problema és nacional.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada